Para aquellos que no lo sepan, des de hoy oficialmente soy usuario de GNU/Linux Kubunutu 8.04 “Hardy Heron”. En resumen y para los amigos, Linux. Porqué este cambio? Bueno pues el 99% de la culpa la tiene Arnau. El resto de la culpa es del Windows. Este post lo que quiere ser es una explicación de las impresiones que he tenido con el cambio, qué me ha parecido, etc.

Primero de todo, es muy fácil de usar. Yo mismo creía que era algo complicado y sólo para frikis pero no, de hecho es muy sencillo, incluso más que Windows. De hecho es más coherente, está mas organizado (se organiza solo) y más intuitivo. Como diría Arnau, ¿cómo te vas a fiar de un sistema que para salir hay que hacer clic en “Inicio”?

Los programas son de calidad, además de ser gratuitos. Y libres, que Arnau ya os explicará algun día mejor que yo que quiere decir, y pueden hacer todo lo que los demás hacen. El sistema viene con muchos programas instalados, como una suite ofimática y programas para ver vídeo, audio, etc.

Instalar y actualizar es la cosa más vanal del mundo. Si hay algo que me molesta de Windows es las ventanitas que salen de vez en cuando de “actualize acrobat”, “actualize Office”, “actualize DivX”, etc. En Kubuntu está todo centralizado, y se actualiza solo y a la vez.

Es muy estable. Gracias a esta centralización de los programas, el sistema está limpio y ordenado y por lo tanto es menos propenso a fallos. ¿Se cuelga? Pues sí, claro que se cuelga, todos los sistemas se cuelgan. La diferencia: cuando se cuelga un programa se cuelga sólo ese programa y no todo el sistema (como pasa con Windows).

Inconvenientes: Los juegos y los programas comerciales (por ejemplo, programas de CAD, especializados y cosas así). No funcionan en Linux. Pero tampoco pasa nada. Yo tengo instalados los dos sistemas en el mismo ordenador y no es el fin del mundo. Si necesitas hacer algo que sólo está en Windows, pues te vas al Windows y ya está. Ya ves tu que problema.

En resumen: Linux es perfectamente capaz de hacer todo lo que hace Windows (excepto los juegos) y, bueno, de momento mejor en mi opinión. Y gratis, legalmente. Animo a todo aquel que quiera probar que se baje una Live y pruebe. Una Live es un CD que se ejecuta y te deja marranear con el sistema sin riesgo de hacer nada. Cuando cierras se borra todo lo que has hecho y ya está.

Bé, comencem una sèrie de posts anomenada “llocs increïbles” on el tema principal son això, llocs del món amb característiques especials, ja sigui per increïble bellesa o increïble lletgesa, i bé perquè tenen alguna cosa particular, etc. La sèrie s’afegeix a les dues que ja tenim, Literatura i Cine.

El primer lloc increïble que tenim es Las Vegas, Nevada, USA. Las Vegas és un lloc realment impressionant. Una de les concentracions més grans de casinos-hotels i sens dubte la capital mundial del joc, és una ciutat tan coneguda com New York. La ciutat en si no és gaire gran ni té cap interès apart dels casinos i el muntatge en general. Tot hi ser la capital de l’estat de Nevada té alguna cosa més de mig milió d’habitants i principalment viu de la industria del joc i el turisme. Situada al mig del desert, té sort de tenir un riu com el Colorado per subministrar aigua i electricitat (gràcies a la presa de Hoover).

Però millor parlem del que és important, els casinos i el joc. Casinos n’hi ha per tots els gustos i com que per gustos colors… El nombre total de casinos és incert però només al “Strip”, el carrer principal on es concentren els grans, n’hi ha uns 30, cada un amb el seu(s) hotel(s). El sistema és senzill: al casino hi pot entrar tothom, nens inclosos, tot hi que aquests no poden jugar. Si jugues tens beguda gratis i unes simpàtiques senyoretes amb orelles de conill es passegen pel casino amb una motxilla plena de Whisky ja es preocupen de que la teva copa estigui sempre plena.

Als casinos es pot jugar a tot, des de les “tragaperras” o escurabutxaques fins a BlackJack, Poker, Ruleta etc. I és fàcil només vas allà i jugues, 24×7x365. Si ets un gran jugador et regalen suites, etc. Hotels també n’hi ha per tots els gustos, tots de més de 2.000 habitacions (alguns en tenen fins a 4.000 i es calcula que a l’Strip hi ha 130.000 habitacions d’hotel). La gràcia es que els hotels tenen suites d’ultra-luxe però també habitacions normals per $100. Últimament ja no només atrauen a rics sinó que alguns casino-hotels com el Excalibur (ambientat en un castell, a la foto és el de les torretes amb el sostre blau i taronja) s’estan tornant llocs d’oci en família. El nen pot estar mirant com el pare juga, sempre hi quant no jugui. Mentrestant la mare i la filla poden anar de compres o veure a la Céline Dion. I cada casino té la seva temàtica, per exemple:

• Luxor, una gran piràmide negra ambientada a l’egipte.
• Mandalay Bay, ambientat en plan playero.
• Paris, amb una còpia 1:2 de la torre Eiffel.
• MGM Grand, dels més luxosos.
• Bellagio, ambientat estil italià.
• Hard Rock Hotel, el nom hi diu tot.
• Stratosphere, una torre de 350 m amb una muntanya russa a dalt de tot.
• Wynn, lo más.
• New York-New York, també té una muntanya russa.
• I molts més…

Mola gent pot pensar (i jo de fet ho pensava) coses com “bé ara ja no hi cap res més ja no caben més casinos”. Res més allunyat de la realitat, ara mateix s’estan construint diversos hotels-casinos al centre de Las Vegas (uns 6 al Strip). Per posar un exemple, Echelon Place serà un complex amb casino de 13.000 m2, 4 hotels amb un total de 5.300 habitacions, 25 restaurants, un centre de convencions… Tot de hiper-luxe (“The epitome of modern luxury”) que estarà acabat cap al 2010. S’està construint a sobre de l’antic Stardust. La tècnica que fan servir les empreses del joc és la de demolició-construcció. Quan un hotel es fa vell, l’enderroquen i en fan una altre, així de fàcil.

La impressió que tens quan hi vas és:

Ah però… això existeix!

Recursos varis:

Wikiepdia: Las Vegas, Strip.

Nous casinos: Echelon, CityCenter, Cosmopolitan

Casinos actuals: Bellagio, Excalibur, Wynn, Luxor, MGM Grand, Hard Rock Hotel.

Videos: Destrucció de l’Stardust

A partir d’ara, podeu fer clic a les fotos per ampliar-les.

Primer de tot saludar a tothom, que feia dies que no posava cap entrada.

Avui us porto una entrada d’un blog molt recomanable (http://www.maikelnai.es) on ensenyaven un nou sistema d’àudio que reproduïa l’efecte del so envolvent amb només dos auriculars. Primer de tot sembla extrany, però si ho penses nosaltres només tenim dues orelles i sentim perfectament el so amb tres dimensions, així que aquesta gent ha ideat un programari que ho aconsegueix, i a sobre és impressionant !

Es tracta de grabar el so que vulguis amb dos micros especials situats un a cada costat del cap d’un maniquí (com si es tractessin d’orelles) i després tractar-lo amb un programari especial.

La sensació que dóna és, suposo que perquè al tenir-ho a les orelles se sent millor, al meu parer encara més impressionant que la dels cinemes.

L’única cosa que no m’ha agradat d’això és que només d’imaginar-m’ho, per exemple amb videojocs, pot arribar a ser malaltis per algu que no es controli del tot, ja que el realisme és molt elevat. A més, amb aquests sistema resulta bastant complicat simular sons frontals, que passin davant teu.

Poseuvos AURICULARS, sinó l’efecte no es nota, i escolteu l’àudio d’aquest video:

Aquí us deixo algun enllaç on hi ha més informació:

• http://www.lpi.tel.uva.es/~nacho/docencia/ing_ond_1/trabajos_03_04/Csound/44.htm

• http://www.hispasonic.com/comunidad/holofonia-sonido-hugo-zucarelli-t96366.html

Títol original: 21
Títol castellà: 21 Black Jack
Director: Robert Luketic
Any: 2008
Repartiment: Jim Sturgess, Kevin Spacey, Kate Bosworth
Gènere: Drama/Comèdia (“Dramedy”)
Duració: 123 minuts
Valoració: 3/5

Tot hi que no és una bona pel·lícula, li he posat un 3/5 per una senzilla raó. 21 Black Jack és d’aquelles pelis per veure un dia que no tens res a fer, que l’únic que vols fer és anar al cine i passar una bona estona amb amics. Es una peli per no pensar, per asseure’s i disfrutar sense preocupacions. Es una peli per riure, sense angoixes. I és per això que té un 3/5. Perque una pel·lícula bona no només és aquella que ens fa pensar i plorar i ens explica com està el món. També és una peli on t’ho passes bé.

En fi, l’argument és simple. Un noi (Sturgess) vol entrar a medicina de Harvard i no té diners. Ara acaba la primera carrera al MIT i un professor seu (Spacey) el convenç per entrar en un equip que es dediquen a jugar al Black Jack. Està basat amb una història real d’un equip de Black Jack del MIT als anys 80. Com no, també hi ha una noia pel mig (Bosworth) que forma part de l’equip. El director és el de “Una rubia muy legal”.

La recomano per això, per passar una bona estona, sense manies ni preocupacions. Com diria la meva mare, son “simpàtics”.

Recursos:
Wikiepdia
Pàgina oficial (atenció: el trailer té moolts spoilers!)

Esto está que aarde!! Com diria el Clos de Polònia. Bé, després d’una pausa a causa dels exàmens parcials de la nostra benvolguda i estimada Universitat Politècnica de Catalunya, tornem a la rutina habitual del blog amb un post dedicat als canvis al sector de les companyies aèries, que ha patit canvis substancials durant aquestes setmanes… Un resumet a continuació amb reflexions.

Alitalia: Per una banda segur que tots hem sentit al sr. Berlusconi (aka Il Cavaliere) parlar sobre Alitalia i blablabla… Que si Air France-KLM, que si Air One, que si si que si no… La pregunta és: què passarà amb Alitalia? I més important, què passarà amb els treballadors d’Alitalia? I encara MÉS important!! què passarà amb els avions? [panic!]. Bé, la situació és complicada. És evident que Alitalia tal i com és ara mateix és completament insostenible. Algunes fonts diuen que perd un milió d’euros al dia aproximadament. Per tant necessiten a algú que els arregli una mica… i aquí entra en acció AF-KLM. Però el noste amic Berlusconi diu que nanay, que l’italià seguirà sent italià. Ai… em sembla que no sap el que vol aquest home! Si la cosa segueix com ara i no troben cap comprador, Alitalia s’anirà a la m****. Ja s’han donat casos: Swissair (ara Swiss Intl Air Lines) o Sabena (ara Brussels Airlines) han patit situacions similars. Resultat: que es forma una societat nova que tira endavant el tema, pero amb una quantitat important de treballadors al carrer. I aquesta és la meva predicció.

Vueling/Clickair: En fi, què dir! Això es veia venir. I m’alegro de que passi, sobretot si és Vueling es que absorbeix clickair i no al revés. cal dir que he volat amb els dos i de lluny el servei de Vueling és molt millor que el de clickair. Dintre de poc tindrem una bona companyia semilowcost a Barcelona

Spanair: El seu destí es incert. Scandinavian (SAS), la actual propietària, es vol desprendre d’ella per centrar-se en “el cor del seu negoci” (recordem al sr Coll?). Qui la comprarà? Iberia? (nooo!! horror!) Lufthansa? Algun hòlding català? Misteri misteri. Espero que continuin amb la seva filosofia perque pel que sentit és bastant superior a Iberia (i ja no diguem Air Europa…).

Delta/NWA: Delta i Northwest, dues de les 6 grans als EUA (les altres son American, Continental, United i US Airways) sembla ser que es fusionaran en poc temps. Ja fa temps que es parla de fusions entre grans companyies nord-americanes però sempre havia acabat sent no. Aquest cop és diferent, però. Sembla ser que la cosa sortirà endavant, i jo dic: ja era hora!! que hi fan tantes companyies a un sol país? I sumali les lowcost com Southwest (que per cert no te res a veure amb Northwest), JetBlue i Virgin America. La cosa acabaria com al 2009 o por ahi.

Apa doncs, una mica llarg el resum però bueno! Espero que sigui interessant, sobretot per vosaltres aeronàutics!

L’altre dia, dins la assignatura de Ciència i Tecnologia dels Materials vam anar de visita al Centre Català del Plàstic (CCP d’ara en endavant), i va ser allà on va tenir lloc la divertida situació que em va portar a intentar ser menjat per la terra abans que seguir en aquella sala.

La qüestió és que després de visitar els despatxos i unes quantes sales de tractament de plàstics vam arribar a la sala en qüestió. Fins aleshores tots haviem anat prenent apunts amb les nostres carpetes a les mans i ningú no s’havia adonat de la graciosa coincidència que em va fer patir uns minuts després. Un cop estàvem tots instal·lat a la que segurament era la sala més petita de tot el CCP i la professora va començar a explicar vaig caure, de manera que no m’explico, que tots els que preníem apunts semblàvem estudiants de cambrers practicant com es pren la nota.

Això va provocar un lleuger somriure a la meva persona, però no va passar d’aquí. Va ser aleshores quan el meu cap ja no va poder parar de pensar amb la graciosa idea fins que vaig acabar escrivint les paraules fatídiques a la meva llibreta: “Spaghettis a la Carbonara”.

Just després d’haver escrit aquestes paraules em van semblar extremadament gracioses en el seu context, i les vaig voler ensenyar al meu company, cosa que no haria d’haver fet . Aquest, amb una tècnica realment acurada, va començar a riure sense fer gens de soroll, però jo no vaig poder. Vaig començar a riure sense poder parar, mentre la noia em mirava de reüll. Cada vegada que semblava que em tranquilitzava tornava a seguir prenent apunts i només veure les paraules esclatava a riure altre vegada. L’única solució que vaig trobar va ser passar la pàgina i intentar oblidar tots els temes gastronòmics que em passessin pel cap.

Després d’uns minuts tots va tornar a la normalitat, i vaig seguir aguantant la visita fins que va acabar.

No deixa de ser un d’aquests moment en que comences a riure i no pots parar. Cada vegada que penses que vols parar et torna a venir al cap qualsevol tonteria i no pots parar, tot i que vulguis. El cert és que em sabia greu per la noia, que no havia fet res, però esque allò em superava.

Després realment em va fer un xic de ràbia, ja que tenia la sensació que havia desaprofitat un d’aquells moments de riure pur, sense sentit, però que et fa passar una estona inoblidables i diuen que t’allarga la vida.

Espero que fem més sorties com la del CCP, que havia de ser bastant avorrida però va acabar resultant certament graciosa

Bon dia lectors! Després d’unes quantes peticions i de mirar que es pot fer, hem incorporat un nou servei de subscripció per correu electrònic, de manera que aquells que no vulgueu fer servir el RSS podreu rebre les actualitzacions directament a la vostra bústia de correu electrònic. Només teniu que fer clic a on diu “subscriu-te a Hangar, Inc. per email!” a la barra dreta. També es pot accedir a través del nou botó de RSS (Subscribe Now). Esperem que així molts de vosaltres seguiu a tope el blog .

També estrenem correu electrònic, hangarinc (arroba) gmail.com, on podeu enviar idees, dubtes, suggeriments… En fi el que us dongui la gana (excepte spam!).

Título: El extranjero
Autor: Albert Camus
Año: 1949
Género: Novela – Ficción (absurdista)
Valoración: 4/5

Comentario: Pues tengo que agradecer a Joan que me regalara este libro porque es muy bueno, realmente.

Quería hacer un post sobre el libro y el argumento y tal pero prefiero no revelar muchas cosas… Es de estos libros en que un poco puede ser mucho. Puedo decir que no es de intriga ni de aventuras. Es de la vida del señor Meursault y su forma de pensar y ver las cosas, muy peculiar a decir verdad. Su vida se complica por momentos y llega a un final muy interesante por así decirlo.

Una de las citas favoritas de Joan: “¿Permite la ley que se llame rufián a un hombre?”

¡Y no digo más!

Albert Camus fue premio Nobel de Literatura en 1957. Nació en Algeria en 1913 y murió a los 46 años en Francia (en 1960).

Cita normalizada de la versión que he leído:
CAMUS, Albert. El extranjero. Traducción de Bonifacio del Carril. España: Editorial Planeta, 2006. 157 páginas. Colección booklet. ISBN 84-08-06646-3.

Desde hace tiempo me ha interesado cosas como la criptogrfía, los números, etc. Algún día ya haré un post sobre criptografía propiamente dicha… Pero hoy quiero referirme a los números o sucesos aleatorios, esto es, a la aleatoriedad. Antes de empezar me gustaría aclarar algunos conceptos base que pueden confundirse:

• Suerte: La suerte es, en el fondo, una superstición. No existe como tal. Es sólo una creencia de que los sucesos ocurren de una forma determinada. La suerte se interpreta de muchas formas, pero no tiene sentido en la ciencia. Así que no voy a hablar de suerte en ningún momento.
• Azar: Definir el azar no es fácil, pero se podría decir que algo ocurre por azar cuando no ha influido nada del exterior en el suceso.
• Aleatorio: Que sólo depende del azar. Dicho de otra forma, que no depende de nada.

Bien, ahora viene la pregunta del siglo… ¿Existe de verdad el azar? ¿Existen los sucesos aleatorios? Para esto hay muchas respuestas… Unas dicen que sí y otras que no.

Primero de todo me voy a referir a la aleatoriedad en los números. ¿Para qué sirve generar números aleatorios? Bien, tiene muchas aplicaciones sobretodo en la criptografía. Es evidente que si tu le dices a una persona que te vaya diciendo números aleatorios, por ejemplo del 0 al 9, seguirá, inconscientemente, un patrón, con lo cual no nos sirven como aleatorios. Otro puede pensar, bueno, hagamos que un ordenador genere estos números. Los ordenadores utilizan algoritmos para generar información, así que también necesitaría un algoritmo para generar números aleatorios. Está demostrado que es imposible generar números completamente aleatorios con un ordenador (esto es, de forma lógica o con software). Así pues cuando se habla de generar números aleatorios se usan unos algoritmos llamados “generadores de números pseudoaleatorios” o PRNG, sus siglas en inglés. Los PRNG pueden tener diversos niveles de “seguridad” y pueden llegar a ser muy fiables y de hecho se usan muy a menudo en criptografía.

Aún así, para generar números realmente aleatorios necesitamos usar procesos físicos. Esto me lleva a hablar de la aleatoriedad en la naturaleza y los procesos físicos. Da la impresión que muchos procesos pueden ser aleatorios, como lanzar una moneda, pero su resultado final depende del ambiente: cómo se lanza, si hace viento, cómo es la moneda, etc. Durante mucho tiempo se creyó que, en evolución, las células mutaban aleatoriamente hasta obtener la mejor combinación. Esto se ve más claro en la llamada microevolución: imaginémonos una colonia de bacterias en un hospital. Ahora se desinfecta el hospital con un antibiótico muy fuerte. Las bacterias mutan muy fácilmente, y empiezan a mutar rápidamente hasta que una mutación las vuelve resistentes al antibiótico. Entonces esas bacterias sobreviven al antibiótico y se reproducen (la famosa selección natural pero a pequeña escala). Este proceso es similar al que hacen los glóbulos blancos para protegernos de las bacterias y los virus. Des de que se conocen estos hechos se había creído que las mutaciones eran completamente aleatorias y que “de casualidad” se encontraba la fórmula ideal. Ahora se sabe que no es exactamente así, sino que siguen un patrón desconocido y asombrosamente rápido para alcanzar la mutación perfecta. No sabemos cómo es el proceso ni cómo “saben” las bacterias como mutar, pero el hecho es que lo hacen.

Esto era para poner un ejemplo que quizás las cosas no son tan azarosas como pensamos. Aún así estamos empeñados en encontrar un suceso aleatorio así que enfocamos hacia la mecánica cuántica. Tengo que decir que no domino mucho el campo, aunque me gusta bastante, así que espero no decir ningún disparate. Se han observado fenómenos en los átomos que no parecen obedecer a ninguna causa y se piensa que realmente son enteramente aleatorios. Por ejemplo, el movimiento de las partículas de un gas o la separación de un núcleo (se puede predecir la probabilidad de que suceda pero no el tiempo que tardaría, que parece aleatorio). Estos sucesos se pueden usar para generar números aleatorios, llamados verdaderos números aleatorios (se usa, por ejemplo, el ruido electrónico o el efecto fotoeléctrico).

Así pues, ¿son aleatorios estos sucesos? También se pensaba de la evolución y ha resultado que ser que no. ¿Existe verdaderamente la aleatoriedad? Si no, ¿cómo tenemos el concepto? Aquí ya entramos en temas filosóficos… En fin espero que esta pequeña degustación de aleatoriedad haya sido interesante y buenas vacaciones (los que las tengan) a todos!

Os dejo con algunas citas sobre la aleatoriedad interesantes:

“La generación de números aleatorios es demasiado importante para ser librada al azar.” —Robert R. Coveyou, Laboratorio Nacional de Oak Ridge, 1969

“¿Cómo osamos hablar de las leyes del azar? ¿No es azar la antítesis de toda ley?” — Joseph Bertrand, Calcul des probabilités, 1889

“Números aleatorios no deberían ser generados por un método elegido aleatoriamente.” —Donald E. Knuth

Y una de mis preferidas: “Dios no juega a los dados con el universo.” —Albert Einstein

–
Bibliografía: Wikipedia Contributors. Wikipedia, The Free Encyclopedia [en línea]. Artículos: Randomness, Quantum mechanics, Random number generation, Pseudorandom number generator, Aleatoriedad, Azar.

Quién no ha escuchado alguna vez la canción de Britney Spears “Baby one more time“? Evidentemente no voy a poner aquí el vídeo (que herejía!). En cambio, voy a poner una parodia como es normal. No he conseguido saber quien la ha hecho pero tiene gracia igual. Además os pongo la letra para que podáis disfrutar aún más de la canción .

Make My Boobies One More Size

Letra:

Oh boobie boobie
Oh boobie boobie

Oh boobie boobie my chest was supposed to grow
My cleavage wasn’t right no
My boobies boobies my breasts are are completely full
And now my sweater’s tight yeah
Surgery, I wanna to be a “D”
Bigger memories
I want them to show now because

My chest flatness was killing me
And I
I must confess I paid for these (paid for these)
I make it bigger I’m just a child
It’s not a crime
Make my boobies one more size

Oh baby baby
I got double Ds it’s true
And now you’ve all been blinded
Oh pretty boobies you’re so big and so new
And white boys just can’t stand it
Hey now I have got a stalker
And he’s telling me to seal these knockers up because
Because

My chest flatness was killing me
And I
I must confess I paid for these (paid for these)
I make it bigger
I’m just a child
It’s not a crime
Make my boobies one more size

EDITADO 1/4/2008: Correción de la letra con la de MJ (en realidad es una mezcla)