L’altre dia, dins la assignatura de Ciència i Tecnologia dels Materials vam anar de visita al Centre Català del Plàstic (CCP d’ara en endavant), i va ser allà on va tenir lloc la divertida situació que em va portar a intentar ser menjat per la terra abans que seguir en aquella sala.

La qüestió és que després de visitar els despatxos i unes quantes sales de tractament de plàstics vam arribar a la sala en qüestió. Fins aleshores tots haviem anat prenent apunts amb les nostres carpetes a les mans i ningú no s’havia adonat de la graciosa coincidència que em va fer patir uns minuts després. Un cop estàvem tots instal·lat a la que segurament era la sala més petita de tot el CCP i la professora va començar a explicar vaig caure, de manera que no m’explico, que tots els que preníem apunts semblàvem estudiants de cambrers practicant com es pren la nota.

Això va provocar un lleuger somriure a la meva persona, però no va passar d’aquí. Va ser aleshores quan el meu cap ja no va poder parar de pensar amb la graciosa idea fins que vaig acabar escrivint les paraules fatídiques a la meva llibreta: “Spaghettis a la Carbonara”.

Just després d’haver escrit aquestes paraules em van semblar extremadament gracioses en el seu context, i les vaig voler ensenyar al meu company, cosa que no haria d’haver fet . Aquest, amb una tècnica realment acurada, va començar a riure sense fer gens de soroll, però jo no vaig poder. Vaig començar a riure sense poder parar, mentre la noia em mirava de reüll. Cada vegada que semblava que em tranquilitzava tornava a seguir prenent apunts i només veure les paraules esclatava a riure altre vegada. L’única solució que vaig trobar va ser passar la pàgina i intentar oblidar tots els temes gastronòmics que em passessin pel cap.

Després d’uns minuts tots va tornar a la normalitat, i vaig seguir aguantant la visita fins que va acabar.

No deixa de ser un d’aquests moment en que comences a riure i no pots parar. Cada vegada que penses que vols parar et torna a venir al cap qualsevol tonteria i no pots parar, tot i que vulguis. El cert és que em sabia greu per la noia, que no havia fet res, però esque allò em superava.

Després realment em va fer un xic de ràbia, ja que tenia la sensació que havia desaprofitat un d’aquells moments de riure pur, sense sentit, però que et fa passar una estona inoblidables i diuen que t’allarga la vida.

Espero que fem més sorties com la del CCP, que havia de ser bastant avorrida però va acabar resultant certament graciosa