L’escena que m’he trobat avui a la casa on vaig a donar classes ha sigut si més no curiosa.

Quan he arribat he vist al meu alumne jugant a l’ordinador i l’he avisat que baixés cap a la classe, però quan he arribat a baix m’he trobat amb la resta de la família (la mare i les dues germanes) mirant a la televisió el que semblava la repetició de la gran gala dels Òscar.

Apart que he hagut de fer el primer quart d’hora de classe amb la tele de fons, fins aquí tot “normal”. Però m’ha sobtat quan més tard la mare li ha preguntat al fill com podia perdre sempre tanta estona davant de l’ordinador. Això m’ha fet pensar que realment a vegades parlem molt sense pensar.

Ja sé que pot venir de molt més enllà, però m’ha resultat graciosa la situació. La mare des del sofà estant criticant al fill que anava a fer classe. Sé que ni una cosa ni l’altra són perdre el temps (això va a gustos) però precisament per això a vegades cal pensar una mica amb què prefereix l’altre, i no despotricar sense més.

Tot i que m’ha quedat un text bastant filosòfic no us penseu que va més enllà, una anècdota graciosa perfecte per encetar la meva participació en aquest blog.

Salut !